Quan un llegeix els diaris i veu que el Real Madrid està disposat a pagar 100 milions d'euros per Cristiano Ronaldo (pels que encara comptin en pessetes: 16.000 milions) i que, d'altra banda, el Blanes va fer suspensió de pagaments perquè la seva immobiliària començava a notar l'anomenada 'crisi del totxo', només pot arribar a una conclusió: els rics cada vegada són més rics (o més consentidament endeutats) i els pobres cada vegada més pobres.
Enric Flix, excèntric propietari d'una coneguda casa d'apostes per internet, potser només ha dit una veritat en sa vida, però va ser una veritat com un temple: "el futbol pateix la crisi del totxo", en clara referència a la impossibilitat de patrocini del sector immobiliari.
No hi ha dubte que els equips "estelars" d'Europa, llegeixi's Barcelona, Madrid, Manchester, Milan, Bayern… acabaran un dia o altre per fer una espècie de "Eurolliga" on la Champions serà com la particular "Copa del Rei" paral·lela. La resta d'equips que no arribin a tal potencial econòmic, seguirant jugant unes davaluades lligues estatals o regionals.
Per sota, aquest empobriment està afavorint, de retruc, alguns equips, entre ells l'Europa. Amb l'entrada de Toshiba com a principal patrocinador de l'entitat, el conjunt escapulat manté l'estabilitat dins la Tercera Divisió. En paraules planeres, l'Europa no és, avui, ni més ric ni més pobre que ahir. Però aquest "quedar-me com estic" ha suposat que, en comparativa als equips que abans eren poderosos i ara estan en mitja bancarrota, l'Europa tingui la possibilitat de competir per portar jugadors de més nivell.
Els Macanás, Nefta o Ángel, incorporacions d'aquest estiu, serien impensables fa un parell d'anys. Ara, l'Europa, sense haver fet res, s'ha trobat que pot competir per cotes un xic més altes, mentre un gruix d'equips intentarà sobreviure com pugui a la crisi.
És el nostre moment, aprofitem-lo (amb control). No hi ha mal que per totxo no vingui! És hora de saltar un esglaonet, almenys el de no patir en tota la temporada per la zona baixa.
 |
Llevar-se d'hora al matí per la obligació del treball no és una activitat agradable -almenys per la majoria-. No obstant, hi ha qui intentem posar el peu a terra amb un somriure i començar el dia de forma positivista. Tot i això, alguns dies, en obrir el diari, aquest fet resulta gairebé impossible. Segons la notícia, aquesta pot provocar que fins i tot en el que resta de dia no arribem a treure'ns el mal humor del damunt.
Obrim el diari Sport i llegim el següent: "El Miapuesta se traslada ahora a Vilajuïga". El primer moviment de celles ja ha tingut lloc. Dins l'article, llegim la següent frase: "De esta forma la próxima temporada en el grupo catalán de Tercera División estará el Miapuesta Vilajuïga". Tanco el diari i miro la part superior de la portada… 28 de desembre? A veure 28… 28… no, 11 de juny. Cony… que és de veritat!
L'escalfament intern i la mossegada de llengua va en augment. Però com se'ns poden riure així a la cara del futbol català? Com pot ser que les lleis esportives ho permetin, que ningú pensi en modificar-les i que la RFEF i la FCF s'ho mirin amb tanta passivitat? Enric Flix, un empresari ric que va fer els diners de forma poc clara, que té tanta educació i saber estar com la proporcionalitat inversa als seus milions, no ha tingut prou amb fer desaparèixer un històric com la UE Figueres i de crear la 'pantomima' del Miapuesta Castelldefels, sinó que ara, per seguir amb el seu "PC Fútbol" particular, crearà el Miapuesta Vilajuïga on l'entrenador, un tal Enric Cayuela 'Napo', serà a la vegada secretari tècnic i jugador… amb 41 anys. No només se'ns riuren als amants i seguidors del futbol territorial, sinó que se'ns pixen a la cara.
Aquest club artificial, del qual em declaro personalment contrari des del primer minut, jugarà a un municipi de 1.000 habitants que potser encara ara no sap ni que té un equip a tercera. Això, senyores i senyors (si res no ho canvia), rebrà la visita de l'Europa, del Reus, de L'Hospitalet, del Palamós, de l'Espanyol B… 100% intolerable.
Enric Flix segueix jugant al seu joc particular on la resta del futbol som les seves marionetes. I ningú mou un dit per impedir-ho… pobre futbol.
 |
La lliga anglesa està de moda. Ho està pel seu estil (que mai caduca i que exemplifica l'essència d'aquest esport) i perquè el nivell dels jugadors i el seu espectacle és cada any més elevat, tot i que en perjudici de la 'mare pàtria', donat que la majoria dels equips punters de la 'Premier' compten amb els dits d'una mà el nombre de jugadors de les illes a les seves files.
S'ho hagin muntat com s'ho hagin muntat, hagin perjudicat o no la seva pedrera, el resultat final del futbol que ofereix avui dia la Premier, la manera de gestionar els projectes, la passió i constant animació del seu públic i la devoció per la figura del "manager" són factors molt envejats al sud d'Europa.
En moltes ocasions, la base de l'èxit dels equips d'aquesta competició resideix en la paciència, una característica general de la manera de ser dels habitants d'Anglaterra. La 'flema britànica' li diuen. Nosaltres, per arrels inevitables i genètiques, som llatins. Llatins catalanets, llatins espanyolets, tant és, no és una qüestió de sentiment ni ideologia, sinó de sang. De sang calenta. La portem a dins i ens afecta a la manera de ser.
Perquè dic això? Perquè és molt senzill envejar una manera de fer, un "you'll never walk alone", una afició exemplar, un tècnic que faci història molts anys, un jugador amb tota la vida a un club, etc. És fácil envejar-ho i difícil posar-se a fer el mateix. L'enveja l'apliquem des del sofà de casa. Ens limitem a exclamar un "això sí que és futbol, tu!" i després seguim cridant-li a l'entrenador del nostre equip, encara que sigui nou, perquè a la jornada dos porta zero punts.
'Sir' Àlex Ferguson, entrenador del Manchester United. 23 temporades a la banqueta. Es diu aviat, 23. Molt aviat. En tot aquest temps, com és lògic, el 'ManU' no ha guanyat 23 lligues (no són màquines), i fins i tot s'ha passat un parell o tres de temporades en blanc. Crits de 'fora, fora!'? Mocadors? … No, cap ni un. Manchester està a mort amb 'Sir' Àlex, que deixarà la banqueta quan ell vulgui o les forces no li donin per més.
Si fem balanç, un club espanyol o català confecciona un projecte esportiu i li dóna la batuta a un tècnic. Quan aquest falla, se li deixa, màxim, una segona temporada per intentar orientar el rumb cap a la direcció que caldria. Després, nou entrenador, nou projecte i amb la 'tonteria', quatre anys en blanc. Sumant aquests blocs de quatre anys, els clubs grans llatins guanyen 3 o 4 títols cada 8 o 9 anys. 'Sir' Àlex en guanya 3 o 4 cada 6. 'Sir' Àlex guanya la partida.
La nostra sang llatina, la nostra manera passional de viure tot això no ens permet ser pacients, ho volem tot i ho volem a la veu de "ja". Tenim enveja de les illes britàniques però no fem absolutament res (ni aficionats, ni directius, ni premsa) per aplicar-nos una mica la mateixa mentalitat.
Em podrieu dir un entrenador de l'actual Primera, Segona A i Segona B de la lliga espanyola amb més de set temporades a la banqueta? I, si el trobeu, em podeu assegurar que la directiva del seu club està a mort amb ell? I si està a mort, també podeu assegurar que la seva afició en tots aquests anys no li ha demanat mai la dimissió? … Si el trobeu, aviseu-me. Aquest club tindrà la meva total i eterna admiració.
 |
Vivim avui per avui en la cultura dels tòpics, fins i tot en treiem profit com a reclam turístic o en fem broma com a teràpia per riure'ns de nosaltres mateixos. Com a bons catalans, fem nostre aquell tan injustament etiquetat de "la pela és la pela". Les nostres peles, com les de tothom, les guardem a la cartera, i la cartera més famosa de Catalunya és, ara mateix, la de Ramon Maria Calderé.
L'actual tècnic del Reus Deportiu, que també va passar per la banqueta gracienca com a segon de Moratalla quan l'equip escapulat va estrenar la seva actual casa, va protagonitzar la semana passada en la final de la 'Copa Federación' contra l'Ourense una imatge que no ha deixat indiferent a ningú. Els reusencs (afició, jugadors, tècnics) es van sentir greument perjudicats per l'actuació arbitral, que va anul·lar un gol legal als locals a l'inici del segon temps, en ple intent de remuntada d'una eliminatòria desfavorable, no es va xiular un clar penal -sinó una groga al davanter per intent d'engany-i va convertir-se la nit en una nit molt fosca pels que anaven vestits de negre.
El cert és que l'actuació arbitral va posar d'acord a tots els cronistes, analistes i aficionats, ja siguin pro-Reus o no. Va ser un escàndol (conec personalment l'àrbitre i vull creure que sense mala intenció, però escàndol al cap i a la fi). En sentir-se el darrer dels xiulets de l'encontre, el que dóna per finalitzat el 'matx', Calderé va sortir escopetejat cap a la tripleta arbitral per recriminar la seva actuació. Mentre un dels assistents es retirava del terreny de joc, Calderé es va treure la seva cartera de la butxaca, li va donar i li va dir "té, és l'únic que et queda per robar-me". Al futbol sempre hem fer servir l'expressió "robar la cartera" per una dolenta actuació arbitral, però per una vegada a la vida la frase va cobrar el seu sentit més literal i gràfic.
Ja se sap que amb la cartera dels catalans no s'hi juga, però el que genera més perplexitat és veure que la ja famosa cartera ha estat 'robada'… per un català!. El col·legiat de la tornada de la final d'aquesta copa era Jiménez Acosta -qui, curiosament, es retira aquest any-. Per un altre dia deixarem el debat si en una final entre dos territoris diferents, l'àrbitre ha de ser de Galícia a Galícia i de Catalunya a Catalunya, fet que no té cap tipus de lògica si volem imparcialitat en aquest esport… però clar, demanar a la RFEF que es gasti quatre duros en desplaçar una tripleta d'una altra comunitat, potser és demanar molt a un estament tan 'pobre'.
El cas de la qüestió, però, és un altre. Parlem de tòpics, i un dels tòpics que més extensió té entre els aficionats al futbol català és aquell que diu "quan surts de Catalunya els àrbitres et roben… i quan el rival ve de fora i et xiula un àrbitre català, també". Evidenment no faré cap defensa de les "escombrades" cap a un o altre cantó -perquè no tenen defensa possible-. Un àrbitre no ha d'escombrar cap a ningú, ha d'intentar ser just i decidir encertadament dins les seves capacitats i amb l'ajuda del que vegin els seus assistents. Això sí, si un àrbitre no pot evitar (de forma conscient, inconscient o per error) d'escombrar en un partit, el que no té cap tipus de sentit és que ho faci en contra dels "compatriotes". Escombrades arbitrals mai, però contra Catalunya menys. Amb la cartera dels catalans no s'hi juga.
 |