28 de maig de 2008

Desprès de tot un any ple d'actes i celebracions, el Centenari arriba a la seva fi. El sopar del dia 6 de juny (amb 101 anys i un dia) i la propera publicació del llibre del Centenari, marcaran el final d'aquesta onomàstica.
Deixant de banda l'aspecte esportiu del club, el Centenari ha sigut un èxit rotund a nivell social i de presència en els mitjans de comunicació.
Veure el Nou Sardenya amb 4000 persones en un partit oficial, recorda aquelles fotografies amb blanc i negre que ens ensenyen els nostres pares. Personalment em vaig sentir orgullós de ser europeista, i encara ho vaig ser més al veure l'entrada contra l'Espanyol (2500 persones).
Si hi ha alguna cosa que ha quedat demostrada al llarg d'aquest any, és que l'Europa no està mort. Malgrat la globalització imperant del Barça, fomentada per tot arreu, s'entreveu una petita escletxa. Continuem resistint. Som tossuts.

Som tossuts amb el que som, amb el que la nostra història ens diu, i amb el nostre present i futur.
La Creu de Sant Jordi i l'ordre al Mèrit esportiu, premien d'una manera institucional a tots aquells que han anat construint l'Europa al llarg d'aquests 100 anys. Així doncs des de el senyor Collell i aquell grup de joves entusiastes del "foot-ball", passant pels anys daurats del president Matas, o per la difícil década dels anys 30 amb el senyor Vieta i el seu europeisme incombustible i tants i tants d'altres que en diversos moments, bons i dolents, han deixat la pell pel bé de l'Entitat.

Tots aquests esforços, penes i alegries, al llarg de tots aquests anys han deixat un "pòsit europeista" que ens ha de servir per agafar mes empenta de cara el futur. No dic de viure de l'història, ni molt menys, però si d'utilitzar-la per projectar-nos encara molt més, en tota mena d'àmbits en els propers anys.
El president deia recentment, que hi ha molta gent que porta l'Europa al cor, jo també dic que hi ha molts més europeístes del que ens pensem. Sis mil persones en dos partits no son fruit de la casualitat. La quimera d'aspirar a fites esportives més altes en els propers anys, ha deixat de ser una mica menys un somni.
Poder, els integrants de la meva generació (entre els 25 i els 35 anys) serem els encarregats de portar-ho a terme. De moment nosaltres hem vist dues copes Catalunya i no ens conformen només amb això. Volem tornar a ser grans esportivament; socialment ha quedat ben clar que ho seguim sent.

Xavier Vidal